A Manlleu, al costat de la carretera de Torelló, s'aixecava la masia de l'Erm, enrunada per construir-hi un barri durant l'arribada de la immigració espanyola dels anys 60. D'aquesta masia s'explicava una fascinant llegenda que ara us explicaré. (la fotografia és de la masia)
La família que vivia al mas estaven molt preocupats, perquè per molt que treballessin les seves terres, no donaven fruit. Tothom a Manlleu deia que aquella terra era un "erm", que no hi creixeria mai res, que era morta i eixorca. L'únic que tenia era aigua subterrània.
Això, en aquells temps, no era pas poc. Però tampoc era fàcil treure-la, perquè la terra era rocosa i dura. Pare i fill van intentar fer ells mateixos un forat, amb l'única força dels seus braços, pics i pales. Però la roca era duríssima. La terra no volia que la foradessin.
Tota la família va treballar en aquell pou, fins i tot els més petits. Però no servia de res. Quan van tocar la roca viva, no podien baixar més. Si no feien el pou, no podrien regar les terres durant la primavera i, si no podien, qui sap si sobreviurien la gana de l'hivern.
L'àvia va dir que s'havia de resar, que això tot ho arreglava. Així que van anar a l'església de Santa Maria i, tots agenollats cada diumenge, pregaven amb molt fervor. Però bé era que Déu mateix, per alguna raó, no volia que arribessin al final del pou, perquè no va fer res.
Tan preocupats estaven, que pare i fill van barallar-se. - Ja podem anar pregant, aquí no hi ha aigua, collons! -renegava el fill. - No ho demanem bé -deia el pare. - Com? Però si em vaig agenollar i nar resant, que ens ajudi qui vulgui collons, però que surti aigua ja!
L'endemà, un veí va trucar a la porta. Era un home que deien que "tenia poder" i que era somnàmbul, perquè se'l veia anar de nit on volia, quan es feia fosc. Va dir-los que els ajudaria, però el fill havia d'anar amb ell "per ser de la seva colla". Així faria venir aigua al pou.
- D'acord, d'acord! -acceptà el fill, tot per no morir de gana a l'hivern. D'ençà d'aquell dia, la roca semblà que es plegava als braços, la terra mateixa facilitava el treball. Feien via com mai ho havien fet. I, en una sola setmana, arribaren a l'aigua, fresca i molt bona.
- Com ha pogut ser? -li preguntà el pare a aquell home estrany, amb qui ningú hi parlava. - Cony, els dimonis et van ajudar! Quan tu no treballaves, nosaltres els fèiem anar perquè foradessin. El pare no se'l va creure, no hi creia en dimonis, però aquell mateix dissabte...
...el mateix dia que van trobar l'aigua del pou, al capvespre, el fill va marxar per complir el pacte i anar al bosc amb aquell veí. Mai més van tornar-lo a veure. I, com els veïns ho sabien, no van voler mai beure aigua d'aquell pou. El pare va embogir de tristesa...
...i ningú va treballar les terres. Cap veí volia apropar-se a aquella família per ajudar-los, perquè deien que eren endimoniats. I les terres van quedar ermes per sempre més. Això sí, del pou...
...hi sortia aigua cristal·lina. L'any 1986, quan Joan Domènech, de Manlleu, li explicà aquesta llegenda a en Xavier Roviró i Alemany deia que: "encara és bo i se'n treu aigua, i molta". I que "els avis deien que dins del pou s'hi sentien les veus del dimoni".
